… El dia que van provar d’acabar amb l’Amor …

El día que trataron de acabar con el amor

Todos los sentimientos negros del mundo y los deseos mas perversos del corazón humano llegaron a esta reunión con curiosidad de saber cual era el propósito.

Cuando estuvieron todos hablo el Odio y dijo: “los he reunido aquí a todos porque deseo con todas mis fuerzas matar a alguien”.

Los asistentes no se extrañaron mucho pues era el Odio que estaba hablando y el siempre quiere matar a alguien, sin embargo todos se preguntaban entre si quien seria tan difícil de matar para que el Odio los necesitara a todos.

Quiero que maten al Amor”, dijo. Muchos sonrieron malévolamente pues más que uno le tenía ganas.

El primer voluntario fue el Mal Carácter, quien dijo: Yo iré, y les aseguro que en un año el Amor habrá muerto, provocare tal discordia y rabia que no lo soportara”. Al cabo de un año se reunieron otra vez y al escuchar el reporte del Mal Carácter quedaron tan decepcionados. Lo siento, lo intente todo pero cada vez que yo sembraba una discordia, el Amor la superaba y salía adelante.

Fue entonces cuando muy diligente se ofreció la Ambición que haciendo alarde de su poder y dijo: En vista de que El Mal Carácter fracaso, iré yo. Desviaré la atención del Amor hacia el deseo por la riqueza y por el poder. Eso nunca lo ignorará. Y empezó la ambición el ataque hacia su víctima quien, efectivamente cayo herida pero después de luchar por salir adelante renuncio a todo deseo desbordado de poder y triunfó de nuevo.

Furioso el Odio, por el fracaso de la Ambición envío a los Celos, quienes burlones y perversos inventaban toda clase de artimañas y situaciones para despistar el amor y lastimarlo con dudas y sospechas infundadas.Pero el Amor confundido lloró, y pensó, que no quería morir y con valentía y fortaleza se impuso sobre ellos y los venció.

Año tras año, el Odio siguió en su lucha enviando a sus más hirientes compañeros, envío a la Frialdad, al egoísmo, a la Cantaleta, La Indiferencia, la Pobreza, La Enfermedad y a muchos otros que fracasaron siempre porque cuando el Amor se sentía desfallecer tomaba de nuevo fuerza y todo lo superaba.

El Odio convencido de que el Amor era invencible les dijo a los demás: Nada que hacer. El Amor ha soportado todo, llevamos muchos años insistiendo y no lo logramos. De pronto de un rincón del salón se levanto un sentimiento poco conocido y que vestía todo de negro y con un sombrero gigante que caía sobre su
rostro y no lo dejaba ver, su aspecto era fúnebre como el de la muerte: “Yo matare el Amor”, dijo con seguridad.

Todos se preguntaron quien era ese que pretendía hacer solo, lo que ninguno había podido. El Odio dijo, ve y hazlo”.

Tan solo había pasado algún tiempo cuando el Odio volvió a llamar a todos los malos sentimientos para comunicarles después de mucho esperar por fin EL AMOR HABIA MUERTO.

Todos estaban felices pero sorprendidos. Entonces el sentimiento del sombrero negro habló: Ahí les entrego el Amor totalmente muerto y destrozado y sin decir más se marchó.

Espera ” dijo el Odio, en tan poco tiempo lo eliminaste por completo, lo desesperaste y no hizo el menor esfuerzo para vivir. ¿¿Quien eres??

El sentimiento levantó por primera vez su horrible rostro y dijo:

SOY LA RUTINA.

… Història dels ordinadors …

Aquestes màquines s’han tornat imprescindibles. Nosaltres ja formem part dels anomenats “natius informàtics”, però altres generacions han hagut de convertir-se en “immigrants informàtics. La seva utilitat és molt àmplia i facilita les feines més complicades. La qüestió és: com pot ser que en tant poc temps les “noves tecnologies” hagin avançat tant?

 

HISTÒRIA

Tot va començar amb unes màquines que funcionaven mecànicament. Al principi van ser àbacs xinesos, i més tard, durant els avenços dels segles XVII i XVIII, es van aconseguir aparells que feien operacions matemàtiques d’un cert grau de complicació.

Ja al segle XX, Thomas Alva Edisson, va inventar la vàlvula de buit, que es comportava com un interruptor. Així es podien transmetre senyals elèctrics o no i crear una sèrie de   simples instruccions.

Primera Generació (1940 – 1955)

A la dècada de 1940, es van presentar varis models dels primers “ordinadors”. Aquestes màquines funcionaven amb vàlvules de buit, ocupaven molt espai i eren molt pesades. L’inconvenient més gran, però, era la seva lentitud.

Segona Generació (1955 – 1965)

En aquesta generació es van canviar les vàlvules de buit per transistors. Això va reduïr el volum i el pes de les màquines. També van guanyar en rapidesa i fiabilitat, a més de poder gravar sobre cintes magnètiques algunes dades.

Tercera Generació (1965 – 1975)

Es van introduïr els circuits integrats. Aquests van minimitzar el tamany i van augmentar-ne consideramblement la rapidesa.

Quarta generació (1975 – 1990)

Posseïen un micropocessador com a “cervell” de l’ordinador. Es van millorar els dispositius d’emmagatzematge, com el disc dur. Sorgeix l’intent per crear una xarxa on poder-los conectar.

Cinquena Generació (1990 – 2000)

Els dispositius electrònics cada cop són més petits i amb molta més capacitat.

 

OPINIONS

Els ordinadors han canviat la manera de veure el món. Abans, la informació era més limitada i ara és a l’abast de tothom. Això pot ser bo si la gent l’utilitza amb bones intencions, però dolent si no se sap controlar-la. A Internet s’hi pot penjar qualsevol cosa, tant veritats com mentides, i la gent ha de saber seleccionar el que vol.

També han canviat la manera d’estudiar i de presentar treballs. Cada cop es consulten menys els llibres i més la xarxa. Algunes escoles han començat a fer servir pissarres elestròniques per algunes classes.

Els diaris ja no només s’imprimeixen en paper, sinó que a través d’Internet es pot consultar la informació que es vulgui i a l’instant des de qualsevol punt del planeta.

Tot hi això, també s’ha de dir que tenen els seus riscos. I no només la poca privacitat d’Internet, sinó l’ordinador en si mateix. En alguna països, s’ha començat a detectar un nou transtorn: gent que es queda tancada a casa, o a l’habitació, davant de la pantalla. No mengen, no beuen, no dormen,…

Sincerament, a mi em sembla molt bé que els ordinadors vagin entrant poc a poc en tots els àmbits de la nostra vida, però el que potser no veig tant clar és que ens acabin dominant com en el cas d’aquell estrany transtorn.

… Criaturas mágicas …

Aquí us deixo una pràctica amb el writer que vam fer a classe d’Informàtica:

… Presentació Impress …

Sobre l’Antic Egipte. Espero que a algú li sigui útil, potser com a idea per desenvolupar-ne una de nova!

… Versos Tristes …

Poema XX

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Pablo Neruda

… Descobriment de la Circumferència …

Clinio Malabar era un boig, la bogeria del qual consistia en no adoptar una posició qualsevol, assegut, de peu o de costat, sense rodejar-se prèviament amb un cercle que pintava amb un guix. Portava sempre el guix a sobre, que reemplaçava per un carbonet quan els seus companys del manicomi li prenien, o per un pal si es trobava en un lloc sense embaldosar.Circumferència

Dos o tres cops, mentre conversava distret, l’havien empés fora del seu cercle; però van haver d’acabar amb la broma, sota prohibició del doctor, doncs, quan allò succeïa, el boig emmalaltia greument. Fora d’aixó, era un individu tranquil, que conversava amb molta discreció i fins hi tot reia de gust, sense deixar, això si, de vigilar el seu cercle protector.

I així és com va arribar a produir-se la mania de Clinio Malabar: era geòmetre, encara que més per les lectures que per la pràctica. La bogeria li va venir pensant sobre la naturalesa de la línia. Va arribar fàcilment a la convicció de que la línia era l’infinit, doncs no hi havia res que la pogués contenir en el seu desenvolupament, ja que és susceptible a prolongar-se sense fi.

Una circumferència perfecta no té fi, i la mort perd llavors la raó. Els que comprenen el problema, molt pocs, necessiten vigilar la seva circumferència. Això és el que feia Clinio Malabar, com hem vist. Es proposava, d’aquesta forma, ser immortal; i és tan poderosa la suggestió, deia el metge intern, que durant vint anys de manicomi aquell subjecte no havia presentat el més lleu signe d’envelliment.

Leopoldo Lugones

Cuentos fantásticos

… Quan vingui per aquí …

 Ho he escoltat abans,Candau
així que no tiris a terra la meva porta.

Sóc un perdedor i un usuari, així que no necessito cap acusador per provar de parlar malament de mi perquè jo sé que tinc la raó.

Així que ves i fes el que t’agrada, assegura’t de fer-ho d’una manera intel·ligent.

Pots trobar-te amb els teus dubtes i que no signifiquin res, però recorda que algun cop hi van ser.
No pots anar forçant simplement una cosa,
No està bé.
No hi ha temps per buscar-me en el món del teu voltant, perquè tu ja saps on em trobaràs.

Quan jo vingui per aquí.
Quan jo vingui per aquí.

… Lluna Nova …

Tot va començar amb la publicació d’una saga de quatre llibres. Poc s’imaginava l’autora, Stephanie Meyer, que els seus relats acabarien fent somiar a les adolescents amb vampirs i homes llop.

I així ha sigut. Milers de noies han anat al cinema a veure la primera part. Crepuscle. I esperen amb delit que d’aquí poc temps, al Novembre, arribi a casa nostra la continuació: Lluna nova.

L’argument és ben simple: Bella, una noia corrent canvia d’escola i de ciutat per anar a viure amb el seu pare. CrepuscleAquest fet la porta a Forks, un petit poblet del nord-oest, prop de Seattle. De seguida veu que ha estat un error: el temps horrible que hi fa (sempre està núvol), li costa fer-se amb els nous companys,… Peró es troba amb l’Edward Cullen, un noi misteriós i solitari. Poc a poc es comencen a conèixer i finalment la Bella descobreix que és un vampir. La seva història d’amor comença però es complica quan uns altres vampirs d’un altre clan es disposen a compartir territori amb la família Cullen.

La segona part és bastant diferent. Tota la història fa un gir inesperat que fa que a la pobre Bella se li trenqui el cor. A partir d’aquest moment, Jacob, un noi de la reserva índia i gran amic de l’infància de Bella, trobarà una oportunitat per anar-se acostant a la noia que des de sempre ha estimat.

No penso dir res més. Aqui us deixo el tráiler… espero que el disfruteu!

Per cert, com he dit al principi, primer van ser els llibres. Us els recomano. Crec que són força millors que les pel·lícules.

… V de Vendetta …

v-for-vendetta-751826“Morire aquí, cada centímetre de mi morirà. Cada centímetre, excepte un. Un centímetre, petit i fràgil. I l’únic que val la pena conservar al món. Mai hem de perdre’l o entregar-lo. Mai hem de deixar que ens el prenguin. Espero, siguis qui siguis, que escapis d’aquest lloc. Espero que el món canvïi i que les coses millorin. Però el que espero per sobre de tot és que entenguis el que vull dir quan et dic que encara que no et conegui i encara  que potser mai arribi a veure’t, ni arribi a riure’m amb tu, ni a plorar amb tu o a besar-te… t’estimo, amb tot el meu cor. T’estimo.”

 

Natalie Portman

V de Vendetta

… Trainspotting …

Pel·lícula escocesa del 1996, dirigida per Danny Boyle, i basada en la novel·la d’Irvine Welsh. La cinta està considerada com una de les cinc millors pel·lícules britàniques de tots els temps.Trainspotting_MarkRenton

La filosofia de vida que presenta el personatge principal, Mark Renton, es resumeix en una simple i senzilla pregunta: Per què cal elegir la vida?

El film va causar controvèrsia en el seu temps, doncs deien que fomentava l’ús de les drogues entre la joventut. Va ser una autèntica bomba tant per la seva estètica com pel seu contingut, i és aquí on brilla la pel·lícula: quan es fusionen una estètica que marcaria una època i diàlegs atrevits i certs, ja que mai s’havia tractat d’una manera tan crua el tema de les drogues.

Tanmateix, no aconsello aquesta pel·lícula a persones susceptibles a imatges… massa reals. Hi ha algunes escenes que mostren, crec que fins hi tot, d’una manera massa explícita com és realment el món de les drogues.

Aquí us deixo alguns fragments del diàleg. El primer és la introducció de la pel·lícula. El segon una reflexió del protagonista.

Escull la vida. Escull una feina. Escull una carrera. Escull una família. Escull un televisor gran que t’hi cagues, escull rentadores, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics. Escull salut, colesterol baix i assegurances dentals. Escull pagar hipoteques a iterés fixe. Escull un pis pilot. Escull als teus amics. Escull roba esportiva i maletes a joc. Escull pagar a plaços un tratje de marca en una àmplia gamma de p* teixits. Escull el bricolatge i preguntar-te qui collons ets els diumenges pel matí. Escull seure al sofà a veure teleconcursos que emboten la ment i aixafen l’esperit mentre omples la teva boca de p* menjar escombraria. Escull podrir-te de vell en una miserable residència sent una carga per als marrecs egoistes que has engendrat perquè et reemplacin. Escull el teu futur. Escull la vida. Però per què hauria volgut jo fer alguna cosa així? Jo no vaig escollir la vida. Jo vaig elegir una altra cosa. I les raons? No n’hi ha. Qui necessita raons quan te…

Preníem morfina, diamorfina, ciclosina, codeina, temacepan, nicepan, cenobarbitona, harbital, sòdic, dexoproboxiceno, metadona, nalbucina, becimina,  bentazocina, bupremorcina, dextromoramida, clorometiozol,…

Ens hauríen injectat Vitamina C si hagués sigut il·legal!