Fer alguna cosa per canviar-ne una altra.

I mai arribes a saber si realment has fet bé o no. Sé que he de moure peça, sé que he de reaccionar. Però estic enganxada. Enganxada a una realitat que no existeix i que poc a poc em va menjant. Necessito oblidar-te.

Ja.

Prou lamentacions. Prou intents per entendre’t.

Em sap greu.

Però això s’ha acabat.

Una gran amistat. Això és el que hi havia entre elles.

Però vas aparèixer tu. Si, tu. No et conec. Pensava que si. Al principi no sabia com et funcionava el cap. Però ara ja t’he entès. Ets un manipulador. Agafes la ment de qui vols, t’amagues sota una fesomia d’incomprès, de diferent, i modeles el cervell dels que t’envolten. Fins hi tot ho vas provar amb mi. Però no em vaig deixar atrapar. Ara penso que en aquell moment vaig ser llesta.

I així va ser com les vas canviar a elles. Si, les vas enamorar. Però no sé de què. El teu aspecte físic no és atractiu. La teva manera de fer és dubtosa, i les teves aportacions contradictòries.

La qüestió és que una de les dues va caure primer. Però li vas fer veure, un cop l’ha tenies ben atrapada, que eres impossible. Ella va haver de buscar refugi. On? Sota el cobert d’uns altres braços, d’uns altres petons, d’unes altres paraules, que li havien semblat segures gràcies a l’experiència. I llavors tot semblava que anés bé. Però l’altra de les dues va quedar aleshores atrapada a la teva xarxa. I jo tenia la sensació que eren felices.

I ara bé quan realment es veu la víctima de tot això. Ell, el cobert, el refugi on ella s’havia amagat. Ho havia deixat tot per ella. S’havia enamorat. Però, un cop ell ho havia deixat tot, ella decideix trencar. Perquè tu l’havies tornat a enlluernar.

I ara dius que tens un dilema. Una o l‘altre. La primera o la segona. El blanc o el negre. I jo sóc enmig d’elles. L’una m’explica, l’altra també i l’únic que puc fer és maleir-te per haver destrossat l’amistat que les unia.

]]> http://grf1026.wordpress.com/2010/06/09/trencaments/feed/ 2 grf1026 Cor trencat http://grf1026.wordpress.com/2010/06/04/lolita/ http://grf1026.wordpress.com/2010/06/04/lolita/#comments Fri, 04 Jun 2010 20:41:42 +0000 grf1026 http://grf1026.wordpress.com/?p=379 ]]> Un videoclip de collita pròpia! Lolita, de Vega.

Esperem que us agradi!

1. La intimitat, entesa com aquells sentiments dins d’una relació que promouen l’acostament, el vincle i la connexió.
2. La passió, com a estat d’intens desig d’unió amb l’altre, com a expressió de desitjos i necessitats.
3. La decisió o compromís, la decisió d’estimar a una altra persona i el compromís per mantenir aquest amor.

Empèdocles creia que tot el cosmos estava regit per forces d’atracció o amor i de repulsió, per tant les persones se sentien atretes igual que qualsevol altre cos. Per a Plató l’amor era una manera d’arribar al coneixement, ja que les persones buscaven la bellesa com a record de la idea suprema que la seva ànima recordava i a través de la passió per les coses belles anava ascendint. Els medievals creien que l’amor era la manifestació a la Terra de l’Esperit Sant, que impulsava els homes a buscar el bé. Per als moderns, en canvi, és un dels pilars de la felicitat ja que cobreix necessitats psíquiques de l’individu.

“Abans érem guapos, joves i estúpids. Ara només som estúpids”

Espero que us agradi!

No sabes cuánto te añoro. Día tras día, cuando el sol desaparece detrás del horizonte y el color del oro cubre el cielo, mi alma se llena de melancolía y los recuerdos me asechan. Cada elemento de éste lugar me recuerda a ti.

Las espigas danzan con el viento, como tu larga cabellera en una tarde de verano. Los guijarros, pulidos por el agua transparente y limpia son suaves como tu delicada piel blanca. Las flores, de infinitos colores llenan el aire de preciosas e inimaginables olores.

Recordar tu infinita belleza me da ánimos para luchar, pero también me da miedo. Sobre los resplandecientes escudos veo mi cara reflejada. El cansancio y el tiempo han dejado marcas en mis rasgos. Las heridas del combate se han reducido a simples pero profundas cicatrices que me acompañaran hasta el fin de mis días. Tu, en cambio, seguirás siendo la misma y tal vez cuando nos reencontremos yo haya cambiado.

Así es esta estúpida guerra, iniciada por amor.

Ahora, afilando la brillante espada me vienen a la cabeza nuestros largos paseos entre los prados de rojas amapolas. Mañana también caminaré entre campos manchados de escarlata, pero será el carmín de la sangre derramada en la batalla.

Hay días que un pensamiento fugaz atraviesa mi atormentada mente: tal vez, ésta sea la última carta que mi cansada mano escriba para ti. Por ese motivo no me cansaré nunca de repetirte una y otra vez, carta tras carta, que te amo, mi princesa.

Mañana combatiremos al amanecer. Ruego a los dioses que solo se derrame la sangre de quiénes lo merecen.

Te prometo, querida, que ganaremos y muy pronto verás llegar por el gran océano nuestros barcos, con la bandera y el mástil bien erguidos, como símbolo de victoria.

Hasta pronto,

Hades

I finalment, somriu. 

 Em vas dir que l’últim que volies en aquest món era fer-me mal. Que mai em faries plorar.

Fa setmanes que sento un dolor al pit i que ploro per tu cada vespre…